L'obra d'en Pep Suari és força i passió, impuls i traça, nervi i color, és creador d'un món propi en què la forma quasi desapareix, queda com a senya o rastre. Un món en què s'imposa l'impacte, la visió apassionada i al temps cerebral, també intuïtiva. Cel i infern, el bé i el mal, el positiu i el negatiu, l'eterna contradicció. Creador d'un huracà cromàtic dins del qual s'hi troba posant ordre. Ment i passió, esforç fins a l'esgotament. Dur i tendre al mateix temps, observador de la realitat i assimilador del que és l'emocional. Objectes quotidians, animals que converteix en símbols, la vida a través de l'home. I la palmera vimejant sota cels vermells infernals al costat d'aigües maragdes. Atmosfera, espai, realitat, tot contemplat i expressat sota una òptica personal, creen un món en què els límits perden asprors imposant-se al joc de masses i volums de color, de ritmes rotunds, íntims, vivencials.
I al mateix temps, Pep Suari és un realista absolut. L'eterna dualitat, mar i cel, infern i paradís, positiu i negatiu. De la dualitat ha escollit el sentiment i l'ha traslladat a la pintura.
Vaig néixer el 1957, a Argentona, una petita vila a prop de Barcelona. Vaig estudiar, però el que m'interessava realment era la imatge, era la realitat contemplada a través de l'òptica fotogràfica, o sigui la possibilitat d'interpretar-la, de deformar-la. Però vaig acabar pintor amb el suport dels meus pares. Per què? Ho duia a dins, però no havia aflorat. El primer contacte amb la pintura fou a través dels dibuixos de joventut del meu pare. Després anava a classes de pintura amb l'Ayné. Vaig poder fer Belles Arts, a Barcelona, però no vaig voler, em vaig decidir per la llibertat. No em seduïa la idea de seguir cursos, de seguir un mètode, de participar en una sèrie de classes marcades, dient altres el que havia de fer. Necessitava decidir per mi mateix el camí a seguir i al mateix temps era conscient que precisava conèixer la tècnica, que no era possible expressar-me sense tenir una base ferma. Vaig escollir el Taller d'en Pau Mañé, un bon pintor. Vaig estar amb ell quasi tres anys, immers en un realisme acadèmic.
Mentre amb en Pau Mañé descobreix i aprèn la tècnica del bodegó i el paisatge, el retrat i la figura, descobreix els expressionismes americans. Una forma de fer diferent a la que estava acostumat a veure.
Aquí ni teníem tan sols coneixement de la seva existència, al menys jo i els meus amics, tan sols es veien en publicacions americanes i que arribaven a través d'en Pau Mañé. Per això vaig decidir anar a Londres i allà vaig descobrir l'obra de molts altres que feien alguna cosa que m'agradava, que sentia. De Kooning, Rothko, Franz Kline... Per a mi va ésser molt emocionant, va ésser un impacte, era una forma de pintar que sentia i res tenia a veure amb allò que feia. Els vaig convertir en els meus déus. També m'agradava l'obra d'en Tàpies i d'en Velázquez.
En tornar vaig continuar amb Pau Mañé. Després vaig estar vuit mesos amb en Martínez Lozano, mestre del color. A Mataró em vaig integrar en el Grup 10 Propostes, dedicat als muntatges conceptuals. Anava del realisme acadèmic al pur concepte. Al mateix temps que exposava a la Galeria Tertre, un muntatge conceptual, exposava a Argentona una pintura clàssica. Era un contrasentit, anava al mateix temps per dos camins diferents. Un any més tard, al fer els 23, vaig exposar al Museu de Mataró amb l'Eduard Comabella, obra totalment abstracta.
Tres camins se li oferien. I va sentir la necessitat d'accentuar l'academicisme, de posar-se sobre una base ferma per poder després desenvolupar el que volgués i sentís.
La seva mare el va informar que s'estava celebrant a Barcelona una ampla exposició d'en Torrents Lladó. L'exhibició de domini i tècnica de què feia gala l'artista li marcà el camí a seguir. En Pep acabava de rebre una minvada herència de la seva àvia i va calcular que amb l'ajut de les seves germanes, podria viure durant tres mesos a Mallorca i seguir un curs a l'Escola Lliure del Mediterrani, dirigida per J. Torrents Lladó. Va deixar Catalunya i es traslladà a Palma de Mallorca. Els tres mesos es varen convertir en un any durant el qual va estudiar al costat del seu admirat mestre, al temps que va treballar en el seu temps lliure en diferents oficis per poder viure.
L'any següent en Torrents Lladó li concedí una beca perquè pogués seguir al seu costat. Va viatjar a Argentona, es va casar amb na María José, la seva al·lota de sempre, i s'instal·laren a Palma. Dos anys més tard i durant els tres següents va passar a ocupar el càrrec de secretari del mestre.
Van ésser anys d'un treball intens, de col·laboració al temps que seguia el seu caminar individual, exposant una pintura hiperrealista, fotogràfica, realitzant retrats. Anys que no foren fàcils però sí interessants, acumuladors d'experiències. Col·laborà en la realització dels decorats de 24 Horas de la vida de una mujer, per al Ballet de Montecarlo, i allà en l'estrena de l'obra, va conèixer la Princesa Carolina de Mónaco. Una època aparentment daurada però plena de dificultats econòmiques.
Vivia en el centre antic de Palma i vaig muntar l'estudi a prop de casa, en el barri jueu. Una nau gran, que havia estat un assecador de pells, tot destartalat, però ampla, sense columnes, amb molta llum, còmode. Allà tenia espai per pintar... i en necessitava poc, perquè seguia fent una pintura que no requeria de cavallet, de paciència, de temps, cuidant el detall, traslladant al paper la realitat. Seguía amb les meves exposicions, em donaren a Barcelona el Premi Sant Lluc de dibuix... Vaig deixar en Torrents Lladó i em vaig tancar a treballar.
De cop i volta es produí la ruptura, s'adona que la seva última exposició d'aquarel·les hiperrealistes tancava un cicle. D'un dia per l'altra, de cop, resorgí la necessitat de llibertat, de deixar un món extern i bucejar en l'intern, de deixar el perfeccionisme i cultivar el sentiment. Potser era la conseqüència de la solitud en el seu estudi, de l'estar tancat amb idees que bullien en la seva ment i escalfaven el seu cor. Necessitava expressar-les, necessitava treure el que duia a dins, l'expressionisme, la llibertat creadora, seguien dins ell. I comença a sorgir el seu nou món pictòric, nascut en la llum i el color mediterrani, nascut en el seu amor per la vida, en les mil·lenàries oliveres i en la cultura de l'Acròpoli, en la lira neroniana i l'àgora atenesa, en el plaer de la conversació i en el desconeixement del temps. Es va sentir lliure, absolutament lliure, i va seguir el camí que davant ell s'obria. El gest cromàtic com a transmissor de l'energia interna. Li apareixen símbols, com la figura femenina, el mar, cavalls, gats, que han perdurat en la seva obra. El fer i desfer deixant l'essència convertida en gest i color.
Va ser dur i agradable. Agradable perquè em trobava bé amb la meva pintura, perquè m'entregava de tot cor al que sentia jugant-m'ho tot a cara o creu. I al mateix temps va ser dur perquè era com començar de nou, tot el que havia fet fins aquell moment no em satisfeia. I tenia al meu càrrec una família, tres filles encantadores, la gossa Cami... Vaig exposar a Barcelona allò nou que feia, i no vaig vendre res. Aparegué un marxant, però tampoc va funcionar. Treballava els matins en el que sortia, en mil i una coses diferents, ganava el just per poder viure, i pintava les tardes, les nits. L'únic que importava era pintar, seguir endavant. Vaig exposar a Pollença, a la Galeria Bennassar, amb èxit de crítica i positiu en quant a vendes. Després a Palma, a la Galeria Jandro. De mica en mica les coses començaven a funcionar. El que feia agradava a alguns clients estrangers residents a l'illa.
Pensava que havia de sortir, cercar galeries fora, i vaig anar a Alemanya, on en Bombolo, un amic pintor, organitzà una exposició al Hard Rock Café de Frankfurt. Va ser fàcil exposar. Duia l'obra, la vaig mostrar i em proposaren una altra exposició a la Galeria Michelangelo de Königstein. Va funcionar, es va vendre bé. Després una altra a la Woeller Paquet de Frankfurt. I així va ser com vaig entrar, sense dificultats, de manera fàcil. Crec que vaig tenir sort, en el mercat centroeuropeu, començant a tenir acceptació.
Va ésser aleshores, a Palma, quan va contactar amb en George Attal, galerista americà que va arribar a Mallorca cercant obra d'en Torrents Lladó, que ja havia mort. Va conèixer la pintura d'en Pep Suari, la de la seva etapa hiperrealista, i li va agradar. Quan en Suari li mostrà el que estava pintant ho va fer amb la certesa que res li interessaria; eren dos mons, dos conceptes pictòrics diferents. Però no va ser així. Attal restà en silenci mentre observava les pintures. I quan en Pep Suari esperava una negativa per part del galerista, va rebre una oferta per exposar a la seva sala, Austin Galleries, a Austin, Texas.
L'exposició va significar l'obertura del mercat americà. El 98, i com a conseqüència de l'exhibició dels retrats d'en Pavarotti i de na Julia Roberts, Pep Suari va haver d'anar a Austin per realitzar una sèrie de retrats per encàrrec. Uns retrats que barregen el realisme més absolut amb l'expressionisme, executats en blanc i negre, quasi sense color. Amb el retrat Homenatge a Bacon guanyà el Primer Premi Internacional de Binissalem (Mallorca).
Sento el retrat així, accepto la servitud de la semblança, no ho puc evitar, surt de mi. Necessito, en el retrat, tornar al realisme. Pot ser que no n'hagi sortit, senzillament és un anar i venir. En zones concretes deixo que la perfecció en la descripció s'imposi, però la resta és meva, ho resolc com necessito fer-ho. No seria capaç de mantenir tot el quadre subjecte, condicionat, necessito la llibertat, no la vull perdre. Suposo que evolucionaré, però això succeirà quan passi, no depèn de la meva voluntat. Però està en la meva ment.
A partir d'Austin entrà en una etapa que trenca el ritme del seu estudi. Es repeteixen els viatges a Estats Units, ha de presentar la seva obra. Segueix exposant a Mallorca, Berlín i Frankfurt.
Pinto per expressar la meva percepció del món, per treure el color que porto dins. Tinc una necessitat visceral de pintar, d'extrovertir-me. És una necessitat emocional. Sense pintar, patiria, i molt. I pintant també es pateix, però té grans compensacions. Quan acabo una pintura estic satisfet, però també sé que haig d'anar més lluny i que puc fer-ho. Fins a on? No ho sé. Sempre dic que el límit és el cel.
Pintar, per a mi és una qüestió d'equilibri mental i fins i tot físic, és una forma de connexió amb l'exterior. Pinto d'una manera intuïtiva, parteixo del color i és ell qui em dóna la imatge. És com una arqueologia, és una recerca i una troballa, de vegades començo per alguna cosa inconcreta i a partir d'una anècdota, d'una simple pinzellada, descobreixo un cosmos.
En el meu procés, hi ha dos mecanismes: un és a partir d'una imatge, voler pintar un element o una idea, a partir d'ell m'allibero. L'altre mecanisme és deixar-me dur per un llenguatge del subconscient, és acceptar el caos i trobar l'ordre dins del caos. Caos, ordre, llibertat.
I si m'entusiasma el retrat, si m'agrada fer-ho, és perquè neix d'un ordre i puc dur-lo a un caos ordenat. En el retrat s'uneixen les meves vivències pictòriques, la meva escola i el meu sentiment.
Tot és un tema pictòric, depèn de com ho manifestis, de com ho tractis. Sento i pinto.
Gran veritat: sent i pinta. Potser que aquestes dues paraules aglutinin la seva obra. La construeix sobre el domini del dibuix, sobre el coneixement de la tècnica. Però la vesteix amb el color, amb la seva capacitat de traduir l'esperit mediterrani a través d'un impulsiu gest cromàtic de gran lucidesa, de gran contingut pictòric. Sent i pinta.
La obra de Pep Suari es fuerza y pasión, impulso y garra, nervio y color: es creador de un mundo propio en el que la forma casi desaparece, queda como huella o rastro. Un mundo en el que se impone el impacto, la visión apasionada y al tiempo cerebral, también intuitiva. Cielo e infierno, el bien y el mal, lo positivo y lo negativo, la eterna contradicción. Creador de un huracán cromático en cuyo vórtice se encuentra poniendo orden. Cerebro y pasión, esfuerzo hasta el agotamiento. Desgarrado, duro y tierno a un tiempo, observador de la realidad y asimilador de lo emocional. Objetos cotidianos, animales que convierte en símbolos, la vida a través del hombre y de la mujer. Y la palmera cimbreando bajo cielos de rojo infernal al borde de aguas esmeralda. Atmósfera, espacio, realidad, todo contemplado y plasmado bajo una óptica personal, creando un mundo en el que los contornos pierden asperezas imponiéndose el juego de masas y volúmenes de color, de ritmos rotundos, íntimos, vivenciales.
Y al tiempo, Pep Suari es un realista absoluto. La eterna dualidad, mar y cielo, infierno y paraíso, positivo y negativo. De la dualidad ha escogido el sentimiento y lo ha trasladado a su pintura.
Nací en 1957, en Argentona, una pequeña población cercana a Barcelona. Estudié, pero lo que me interesaba realmente era la imagen, era la realidad contemplada a través de la óptica fotográfica, o sea la posibilidad de interpretarla, de deformarla. Pero acabé pintor con el apoyo de mis padres. ¿Por qué? Lo llevaba dentro, pero aún no había aflorado. El primer contacto con la pintura lo tuve a través de los dibujos de juventud de mi padre. Después asistí a clases de pintura con Ayné, un buen dibujante de cómics. Pude acudir a Bellas Artes, en Barcelona, pero no quise, me decidí por la libertad. No me atraía la idea de seguir cursos, de seguir un método, de asistir a una serie de clases marcadas, decidiendo otros lo que debía hacer en cada clase. Necesitaba decidir por mí mismo el camino a seguir y al mismo tiempo era consciente de que precisaba conocer la técnica, de que no era posible expresarme sin tener una base firme. Elegí acudir a la academia de Pau Mañé, un buen pintor. Estuve con él casi tres años, inmerso en el realismo académico.
Mientras con Pau Mañé descubre y aprende la técnica, entregado al bodegón y al paisaje, al retrato y a la figura, descubre a los expresionistas americanos. Una forma de hacer diferente a la que estaba acostumbrado a ver.
Aquí apenas teníamos conocimiento de su existencia, al menos yo y mis amigos, sólo se veía su obra en publicaciones extranjeras, y que me llegaban a través de Pau Mañé. Por esto me decidí a ir a Londres y allí, en una exposición, vi de verdad la obra de los expresionistas americanos: descubrí la obra de muchos otros que hacían algo que me gustaba, que sentía. De Kooning, Rothko, Franz Kline... Para mí fue muy emocionante, fue un impacto, era una forma de pintar que sentía y nada tenía que ver con lo que hacía. Los convertí en mis dioses. Conocía la obra de Tàpies, pero aquello era otra cosa.
Regresé y seguí con Pau Mañé. Después estuve ocho meses con J. Martínez Lozano, maestro del color. Y me integré en el Grup Deu Propostes, dedicado al montaje conceptual. Iba del realismo académico al puro concepto. Casi al mismo tiempo expuse en la galería Tertre, en Mataró, un montaje conceptual, y en Argentona, una pintura clásica. Era un contrasentido, marchaba al mismo tiempo por dos caminos diferentes. Un año más tarde, al cumplir los 23, expuse en el Museu de Mataró, con E. Comabella, obra totalmente abstracta.
Tres caminos se le ofrecían. Y se impuso en él la necesidad de acentuar el academicismo, de asentarse sobre una firme base para poder luego desarrollar lo que quisiera y sintiera.
Se celebró en Barcelona una amplia exposición de Torrents Lladó. La exhibición de dominio y técnica de la que hacía gala el artista le marcó el camino a seguir. Acababa de recibir Pep Suari la menguada herencia de su abuela y calculó que durante tres meses podía vivir en Mallorca y seguir un curso en la Academia Libre del Mediterráneo, dirigida por Torrents Lladó. Dejó Cataluña y se trasladó a Palma de Mallorca. Los tres meses se convirtieron en un año durante el cual estudió junto a su admirado maestro, al tiempo que trabajó en sus horas libres en oficios dispares para poder vivir.
Al año siguiente Torrents Lladó le concedió una beca para que pudiera seguir a su lado. Viajó a Argentona, se casó con María José, su novia de siempre, y se instalaron en Palma. Dos años más tarde y durante los tres siguientes pasó a ocupar el puesto de secretario del artista.
Fueron años de intenso trabajo, de colaboración al tiempo que seguía su andadura individual, exponiendo una pintura hiperrealista, fotográfica, realizando retratos. Años que no fueron fáciles pero sí interesantes, acumuladores de experiencias. Colaboró en la realización de los decorados de 24 horas en la vida de una mujer, para el ballet de Montecarlo, y allí, en el estreno de la obra, conoció a Carolina de Mónaco, a Ringo Starr, a famosos del mundo de las artes y del cine. Una época aparentemente dorada pero llena de dificultades económicas.
Vivía en el centro antiguo de Palma y monté estudio cerca de casa, en el barrio judío. Una nave grande, que había sido un secadero de pieles, todo destartalado, pero amplio, sin columnas, con mucha luz, cómodo. Allí tenía espacio para pintar... y necesitaba poco, porque seguía haciendo una pintura que no lo requería, de caballete, de paciencia, de tiempo, cuidando el detalle, trasladando al lienzo la realidad. Seguía con mis exposiciones, me dieron en Barcelona el Premio Lluch de dibujo... Dejé a Torrents Lladó y me encerré a trabajar.
De repente se produjo la ruptura. Se dio cuenta de que su última exposición, de acuarelas hiperrealistas, cerraba un ciclo. De un día para otro, de repente, surgió la necesidad de libertad, de dejar un mundo externo y bucear en el interno, de dejar el perfeccionismo y cultivar el sentimiento. Acaso era la consecuencia de la soledad en su estudio, del estar encerrado con las ideas que bullían en su mente y caldeaban su corazón. Necesitaba expresarlas, necesitaba sacar lo que llevaba dentro. El expresionismo, la libertad creadora, seguía anclada en él. Y empezó a surgir su nuevo mundo pictórico, nacido en la luz y el color del Mediterráneo, nacido en su amor por la vida, en los milenarios olivos y en la cultura de la Acrópolis, en la lira neroniana y el ágora ateniense, en el placer de la conversación y en el desconocimiento del tiempo. Se sintió libre, absolutamente libre, y siguió el camino que ante él se abría. El gesto cromático como transmisor de la energía interna. La aparición de símbolos, como la figura femenina, el mar, caballos, gatos, que han perdurado en su obra. El hacer y deshacer dejando la esencia convertida en gesto y color.
Fue duro y agradable. Agradable porque me encontraba bien con mi pintura, porque me entregaba a tumba abierta a lo que sentía, jugándomelo todo a cara o cruz. Y al mismo tiempo fue duro porque era como empezar de nuevo, todo lo que había hecho hasta aquel momento nada me parecía. Y tenía a mi cargo una familia, tres hijas maravillosas, la perra Cami... Expuse en Barcelona lo que hacía y no vendí. Apareció luego un marchante, pero tampoco la cosa funcionó ni me interesó. Trabajaba por las mañanas en lo que salía, en mil y una cosas diferentes, ganaba lo justo para poder seguir, y pintaba por las tardes, por las noches. Lo único que me importaba era pintar, seguir adelante. Expuse en Pollença, en la galería Bennassar, con éxito de crítica y algo positivo en cuanto a ventas. Luego en Palma, en la Galería Jandro. Poco a poco las cosas empezaron a funcionar. Lo que hacía gustaba a algunos clientes, extranjeros residentes en la isla, que acudían a mi estudio y me compraban. Pensé que acaso debía salir, buscar galerías fuera de España y me fui a Alemania, donde Bombolo, un amigo pintor, me organizó una exposición en el Hard Rock Café, en Frankfurt. Me costó poco exponer. Llevaba la obra, la enseñé y me propusieron una exposición en la Galería Michelangelo, en Königstein. Acepté y funcionó, se vendió bien. Después expuse de nuevo en Frankfurt. Así fue como entré, sin dificultades, de manera fácil, creo que tuve suerte, en el mercado centroeuropeo. Empecé a tener aceptación, trabajaba en Palma y allí se encargaban de vender mis cuadros.
Fue entonces, en Palma, cuando entró en contacto con George Attal, galerista americano que llegó a Mallorca buscando obra de Torrents Lladó, ya fallecido. Conoció la pintura de Pep Suari, la de su etapa hiperrealista, y le gustó. Le llamó dispuesto a adquirirle lo que tuviera y acudió a su estudio. Cuando Suari le mostró lo que estaba pintando lo hizo con la certeza de que nada le interesaría; eran dos mundos, dos conceptos pictóricos diferentes. Pero no fue así. Attal permaneció en silencio mientras observaba los cuadros. Y cuando Pep Suari esperaba una negativa por parte del galerista, recibió una oferta para exponer en su sala, en la Austin Galleries, en Austin, Texas.
La exposición significó la apertura del mercado americano. En el 98, y como consecuencia de la exhibición de los retratos de Pavarotti y de Julia Roberts, Pep Suari tuvo que trasladarse a Austin para cumplir una serie de encargos de retratos. Unos retratos que mezclan el realismo más absoluto con el expresionismo plasmado en negro, apenas sin color, jugando con el contraste de los blancos. Con el retrato Homenaje a Bacon ganó el Primer Premio Internacional de Binissalem en Mallorca.
Siento el retrato así, acepto la servidumbre del parecido, no puedo evitarlo, es algo que sale de mí. Necesito, en el retrato, volver al realismo. Puede que no me haya ido, simplemente es un ir y venir. En zonas concretas, a veces mínimas, dejo que la perfección en la descripción se imponga, pero el resto del retrato es mío, lo resuelvo como necesito hacerlo, no sería capaz de sostener todo el cuadro sujeto, condicionado, necesito la libertad, no quiero perderla. Pero no utilizo el color para ello, me basta, por el momento, con el negro. Supongo que evolucionaré, que el color acabará apareciendo, pero esto sucederá cuando pase, no depende de mi voluntad. Pero está en mi mente.
A partir de Austin entra en una etapa que rompe el ritmo de su estudio. Se suceden los viajes a Estados Unidos, debe asistir a la presentación de su obra. Sigue exponiendo en Mallorca, Berlín y Frankfurt. Viaja a París. Pinta allá, pero reconoce que donde se encuentra cómodo es en su estudio en el corazón de Palma.
Pinto para expresar mi percepción del mundo, para sacar el color que llevo dentro. Tengo una necesidad visceral de pintar, de extrovertirme. Es una necesidad emocional. Sin pintar sufriría, y mucho. Y pintando también se sufre, pero tiene grandes compensaciones. Cuando termino un cuadro me siento satisfecho, pero también sé que debo ir más lejos y que puedo hacerlo. ¿Hasta dónde? No lo sé. Siempre digo que el límite es el cielo.
Pintar, para mí, es una cuestión de equilibrio mental y hasta físico, es una forma de conexión con el exterior. Pinto de manera intuitiva, parto del color y es él quien me da la imagen. Es como una arqueología, es una búsqueda y un encuentro, empiezo por algo a veces inconcreto y a partir de una anécdota, de una simple pincelada, empiezas a descubrir un cosmos. En mi forma de hacer hay dos mecanismos: uno es partir de algo, querer pintar una cosa o una idea, y a partir de ello me libero. Otro mecanismo es dejarme llevar por un lenguaje del subconsciente, es aceptar el caos y encontrar el orden dentro del caos. Caos, orden, libertad.
Y si me entusiasma el retrato, si me gusta hacerlo, es porque nace de un orden y puedes llevarlo a un caos también ordenado. En el retrato se unen mis vivencias pictóricas, mi escuela y mi sentimiento, es un resumen de mis vivencias de pintor.
Todo es tema pictórico, depende de cómo lo manifiestas, de cómo lo trates. Siento y pinto.
Gran verdad: siente y pinta. Puede que estas dos palabras compendien su obra. La construye sobre el dominio del dibujo, sobre el conocimiento de la técnica. Pero la viste con el color, con su capacidad de traducir el espíritu mediterráneo a través de un impulsivo gesto cromático de gran brillantez, de gran contenido pictórico. Siente y pinta.
Pep Suari's works depict strength and passion, impulse and personality, nerve and colour. He has created his own style, in which form nearly vanishes, leaving only a trace. A world in which impact, passionate vision, cerebral time, and intuition are all established; heaven and hell, the good and the bad, the positive and the negative, the eternal contradiction. The creator of a chromatic hurricane, whose vertex can be found incorporating order; brains and passion being forced to their limits. Disregarding convention, he is both hard and soft; an observer of reality and an assimilator of emotions. His work consists of everyday objects; animals turned into symbols; life depicted using man and woman; palm trees swaying under infernal red skies, alongside emerald waters. Atmosphere, space and reality are all contemplated and manifested from a personal point of view, creating a world in which contours lose their definition, establishing an interplay of masses and colour volumes. At the same time Pep Suari is an absolute realist, manifesting the eternal duality; the sea and the sky; heaven and hell; positive and negative. He has chosen duality to portray feeling, which he has transferred to his paintings.
I was born in Argentona, a small village near Barcelona, in 1957. After finishing school, what really interested me was image refracted through a camera lens. I wished to contemplate reality by distorting the image. However, with my parents' support, I eventually chose to become a painter. Although, by that time, my artistic skills still hadn't flourished, my conscience had already told me that painting was what most suited me. The drawings my father did during his youth — my first contact with the art world — were what first inspired me to take up art classes with Ayné, a good comic drawer. This gave me the chance to study fine art in Barcelona, but the idea of following a method and attending classes, which might have limited my development, did not appeal to me, so I chose not to go. Naturally, I was aware that I needed a solid grounding before being able to work on my technique, so I attended the Pau Mañé Art Academy. There, I spent a number of years immersed in academic realism.
While Pep was with Pau Mañé, he discovered and learnt techniques which involved the study of still life, figure, portrait, and landscape painting. Moreover, he came across American expressionism; a different style from the ones he had been accustomed to.
My friends and I discovered American expressionism through foreign publications, which Pau Mañé provided us with. However, the information we received did not go into any depth, so to satisfy my curiosity, I decided to visit London. There, I was able to contemplate original works by De Kooning, Rothko, and Franz Kline. Although their styles were new to me, these artists, who would later become my idols, made a great impact on me. I also admired Tàpies' works, but that is another story.
Eventually, I returned to Spain to continue with Mañé. Afterwards, I studied colour technique with J. Martínez Lozano for eight months before joining Grup Deu Propostes: a group of artists interested in conceptual montage. This was a turning point in my career, from academic realism to pure concepts. It was not long before I exhibited works involving conceptual montage, in the Tertre Art Gallery in Mataró (Barcelona). Meanwhile, I had an exhibition of classical paintings in Argentona, but I soon realised that I would have to concentrate on only one of the completely different styles. A year later, on my twenty-third birthday, my paintings were shown in the Mataró Museum alongside works by E. Comabella; all of them were abstract.
It was necessary for the artist to establish a firm grounding, which would enable him to develop his own style. A large exhibition of works by Torrents Lladó, displaying notable control over his technique, was held in Barcelona. Pep Suari was greatly impressed, so with the small sum of money bequeathed to him in his grandmother's will, he calculated that he could live in Majorca for three months, in order to study in the academy Libre del Mediterráneo directed by Lladó. He left his hometown and moved to Palma. The three months he had intended to stay there turned into a year, which he spent studying under the teacher he admired. Meanwhile, he had to do part-time work in his spare time in order to survive.
The following year, Lladó obtained a grant for Suari, enabling him to continue as a student. Consequently, he went to Argentona, where he married his fiancée, Maria José, before setting up home together in Palma. Two years later, he became Lladó's personal secretary; a post which he occupied for the following three years.
They were intense years. While he collaborated with Lladó, he continued exhibiting his own conceptual art and photography, as well as painting portraits. They were not easy years, yet he found them enjoyable, and gained an enormous amount of experience. This included his collaboration with the stage scenery for a ballet called 24 hours in the life of a woman, performed in Monte Carlo. There, on the first night, he met Caroline of Monaco, Ringo Starr, and other famous people in the world of art and cinema — an era that seemed glamorous, but full of economic difficulties.
I was living in the old part of Palma when I set up my studio nearby, in a large premises located in the Jewish quarter. The building was rather rundown, but spacious with plenty of light. There, I had room to move about, although I did not need much after positioning my easel; only a combination of time and patience were required to transfer reality to canvas. I continued exhibiting my work until I was eventually awarded first prize in the St. Lluc art competition in Barcelona. This encouraged me to give up my job working for Torrents Lladó, so that I could dedicate all my time to the studio.
The split was a sudden decision. He realised that the hyper-realist watercolours, which he had painted for his last exhibition, represented the end of a cycle. From one day to the next, he felt the need for freedom, to leave the external world behind, in order to delve internally, thus abandoning perfectionism to cultivate feeling. Perhaps it was the consequence of solitude, whilst isolated in his studio, his mind teeming with ideas, which warmed his heart. He wished to declare his inner emotions, which were anchored in his soul, through Expressionism. His new pictorial world began to emerge, born in the light and colour of the Mediterranean; his love of life; the ancient olive trees; the culture of the Acropolis, the pleasure of conversation; and the disregard for time. At last he sensed freedom, enabling him to follow the path which opened up before him. The chromatic gesture used to transmit internal energy. The emergence of symbols, such as the female figure, the sea, horses, and cats, which have endured in his artwork. The doing and undoing converts the essence into gesture and colour.
The experience was hard, but pleasant. I was pleased with my paintings because they depicted my inner feelings. At the same time, it was hard because I had to start all over again; they resembled nothing that I had done so far. Furthermore, I had my wife, three children, and Cami the dog to support. My pictures were exhibited in Barcelona but they did not sell. An art dealer appeared on the scene but things did not work out between us. To get by, I accepted a thousand and one different jobs that were offered to me in the mornings, and continued painting — this was all that mattered — in the afternoons and evenings. Then, all of a sudden, after showing some of my works in Galeria Bennassar, an art gallery in Pollença (Majorca), my luck seemed to change: the critics were good and I started selling. This also happened in Galería Jandro in Palma. Little by little, things seemed to be working out the way I wanted them to. Some of my customers even started coming to the studio to buy my art. As they were mainly foreign residents, I thought that it would be a good idea to look for galleries abroad. I chose to go to Germany, where a friend of mine called Bombolo, also a painter, organised an exhibition for me in the Hard Rock Cafe in Frankfurt. There, I was also offered the chance to show my work in the Michelangelo Art Gallery in Königstein, which was a success; many of my paintings sold. Realising that my pictures had been appreciated in central Europe, I decided to go back to Frankfurt. Eventually, my name became known, so I was able to send my works to an art dealer there, and concentrate on my profession in Palma.
This was when George Attal, an American art dealer, came to Majorca looking for works by Torrents Lladó, who had recently died. While he was there, he came across Pep Suari's conceptual art, which he liked. He got in touch with the artist, willing to buy all that he had, so they arranged to meet in the studio. When Suari showed his paintings to him, he did not think the dealer would be interested — his work and Lladó's were two worlds, two different pictorial concepts — but he was wrong. Attal remained silent while he observed the paintings, and just when Suari expected a negative response, he was offered the chance to exhibit in the Austin Galleries, in Austin, Texas. This opened up a whole new market in America.
In 1998, as a result of the exhibition, including profiles of Pavarotti and Julia Roberts, Suari had to travel to Austin, in order to paint a number of portraits by request: portraits which combine absolute realism with expressionism by applying hardly any colour, only black and white to show contrast. With his portrait entitled Tribute to Bacon he won first prize in an international art competition celebrated in Binissalem, in Majorca.
This is what I feel a portrait should be like, and I accept the compulsion. As it forms part of me, it is something that I can't change. In my portrait work, I need to return to realism. Perhaps it has never really left my side. In specific areas, often minimal, I let descriptive perfection impose itself, but the rest of the portrait is mine. Not wishing to lose my freedom of expression, I would not be able to abide by all the rules of convention. So far, I have only used black in portraits, but I suppose it will change some day, and colour will start appearing. Although the idea is on my mind, I still do not know when this will happen.
Because of his success with Austin, he entered a phase which broke his rhythm in the studio. The trips to the United States, where he must attend the presentation of his work, continue. He still exhibits in Majorca, Berlin, and Frankfurt. In addition to all of this, he travels to Paris, where he paints. However, he realises that he feels at home only when he is in his studio in the heart of Palma.
I paint to express my perception of the world, and to bring out the colour dwelling inside me. I have a vital need to paint, and to become extrovert. Without this emotional necessity, I would suffer terribly. Although one can also suffer as an artist, it has its great rewards. When I complete a picture, I feel satisfied, but I am aware that I can and must take my artwork even further. How far, I do not know. I always say the sky is the limit.
Painting, I would say, is a question of mental and physical equilibrium, as well as a form of connection with the outside world. My method is intuitive, in that I start with colour, which leads me to the image. It is like archaeology, searching for a discovery. Sometimes, I begin without any clear intentions in mind, and all of a sudden, after a simple brushstroke, I start to detect a cosmos. I apply two different mechanisms in my work: either I know what I wish to paint, or else I let the subconscious guide me, accepting chaos, and trying to find order amongst it all.
Portrait work fills me with enthusiasm, and I enjoy doing it, because the order which originates can also be turned into organised chaos. My pictorial experiences, my schooling, and my feelings are all brought together in a portrait; a summary of my life as an artist.
All themes are pictorial, depending on how they are manifested. I feel and I paint.
The real truth: he feels and he paints. Perhaps these two words, which are built up on his drawing skills and his technical knowledge, sum up his work. It is embellished with colour, by virtue of his capacity to interpret the Mediterranean spirit through an impulsive chromatic gesture, which comprises splendour and great pictorial content. He feels and he paints.
Pep Suaris Werk ist Kraft und Leidenschaft, Impuls und Spannung, Verve und Farbe. Seine Kunst erschafft eine eigene Welt, in der die Form in den Hintergrund rückt, präsent nur mehr als Abdruck oder Spur. Eine Welt des Zusammenpralls, des passionierten Ausdrucks, intuitiv und doch vom Intellekt durchdrungen. Himmel und Hölle, Gut und Böse, Positiv und Negativ, die ewigen Widersprüche. Er entfesselt einen chromatischen Wirbelsturm, in dessen Auge er doch als ordnende Kraft wirkt. Wille und Leidenschaft, ein stetes Streben, eine stete Anstrengung. Zerrissen, zugleich hart und weich, beobachtet er die Wirklichkeit und bringt das Emotionale mit hinein. Die Objekte des Alltags, die Tiere, alles wird zum Symbol. Das Leben, dargestellt anhand des Mannes und der Frau. Und die Palme, schlank und biegsam unter höllisch roten Himmeln, an den Ufern smaragdgrünen Wassers. Atmosphäre, Raum und Wirklichkeit, wahrgenommen und eingefangen aus einem ganz persönlichen Blickwinkel, der zur Erschaffung einer Welt mit verwischten Konturen führt, in der die Formen an Schärfe verlieren und einem Wechselspiel von Flächen, Farbvolumen, und vibrierenden, intimen Rhythmen des Erlebens weichen. Und doch ist Pep Suari ein vollkommener Realist.
Es bleibt die ewige Dualität: das Meer und der Himmel, die Hölle und das Paradies, das Positive und das Negative. Aus dieser Dualität zieht Pep Suari die Empfindung und bringt sie in seine Kunst mit ein.
ペップ スアリの絵画を言葉に置き換えるならば、力強さと情熱、衝動と粘り強さ、活力と色彩美、と言うことになるであろう。 それは形としてはほとんど消えてしまっている作者自身の創造的な世界であり、わずかに足跡のように残されたものである。 またペップ スアリの絵画世界にはインパクトというものが重要視されている。魅了する光景、知的な時間、そして直感。天国と地獄、善と悪、肯定と否定・・・永遠の対立。 ペップ スアリは彼の絵の中に色彩のハリケーンを作りながら、その力強さの頂点は完璧に配置され計算されたものにしている。 知性と情熱、力尽きるまでの努力、そして極限までの激しさと一瞬の緩み。 ペップ スアリは現実の観察者であり、感情を吸収し同化している。 テーマは日常の中にある。象徴化していく動物達。男と女を通しての人生。そして曲がったヤシの木と地獄のように赤く染まった低い空の下に広がるエメラルド グリーンの水。 大気圏、宇宙、現実、全てのものが個人の視覚のもとに観察され、形成されている。 群集の流動感、色彩の量感、完全なリズム、親密さ、年効を自分自身に求めながら、険しさをなくした緩やかな輪郭を持った世界を作り上げている。 と、同時にペップスアリは一人の完璧な現実主義の画家である。 永遠の二面性、海と空、地獄と楽園、肯定と否定。 そしてこの二面性は感情を選びとり彼の絵画というものに翻訳されているのである。